BIOGRAFIA:
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta segle XX i dels més reconeguts en poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant aquell període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seva obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on va cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seva futura muller Isabel, que també marcaria la seva obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on va cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seva futura muller Isabel, que també marcaria la seva obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
OBRES:
Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort i el sexe, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.
A partir d'aquest moment comença a ser reconegut i es publica la seva obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seva prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seves memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).
Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.
A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.
A partir d'aquest moment comença a ser reconegut i es publica la seva obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).
De la seva prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seves memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).
PALMARÉS:
Els premis més importants que va rebre són:
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)
POEMES:
D'ells ahunits surt amor, d'algun acte.
Arbres de l'Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d'agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d'agraïment
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un fesmil en una mà;recorde
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca.
Comentari:el poema tracta d'un amor que va tindre el senyor Estelles i el que va fer amb ella aquella nit tan magica que es van enamorar i es van dir que es volien mutuament.Parla dels llocs que van anar aquella nit els dos junts.
Parla d'un amor sentimental,un amor que s'amen mutuament.
el gran foc de garbons 92
L'orb, al raval, escolliria, encara
que no ho tenia decidit del tot,
mentre bevien i parlaven, nues,
pel menjador. Intentaria l'ama
interpretar el seu silenci august,
i en va seria, com passava sempre;
i es callaria, al capdavall, amb un
secret, dolgut, inexpressat disgust.
Les mans sobre els genolls,callava l'orb
mentre esperaven les xicones, sense
saber a quina triaria. I ell
trencaria el silenci finalment,
i decididament designaria.
"Aquella de la piga en una aixella".
Comentari:Parla dels xicots del poble que,els quals havien quedat amb unes xicones per veure si es buscaven alguna xicona que els vulgera o els apanyara mes o menys.
Parla d'un amor que encara no existeix i que volen buscar.Jo diria que es un amor inexistent de moment en aquest poema.
Vora el barranc del Carraixet
les senyeres mullades,
retien homenatge als nostres morts,
es vinclaven
damunt la terra, malmesa
per les riuades.
La marxa dels pelegrins per la llibertat,
aturada un moment,
retia homenatge, en silenci, als morts
per la llibertat i la independència, pel seu sacrifici!
Senyeres mullades
dintre el diumenge que començava!
Morts del meu poble,
morts
per la causa de la llibertat!
Honor als morts!
Honor
als morts!
Comentari:Parla dels seus avantpassats que van morir lluitant per la independencia i la llibertat.Parla del lloc on estan enterrats,lloc en el qual esta ell ara mateix.Va recordant poc a poc coses que es relacionen amb ells.
Parla de la independencia i la llibertat,per la qual van lluitar els seus avantpassats amb tot el que tenien.En aquest poema es pot dir que parla d'un amor al la seua terra i gent.Amor melancolic,si es pot dir que en aquest poema existeix aquest.
ENLLAÇOS:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/vicent-andres-estelles
RECORREGUT:
Començarem la visita a les 10:00 del mati desde el carrer Russafa,el pujarem fins arribar al carrer Colon,el qual el pujarem fins trobar-nos amb el carrer Sorni,per el qual accedirem a el passeig de l'Albereda.Per el passeig de l'Albereda pujarem fins a San Pio V.Desde d'aci avistarem les torres de Serrans,per les quals entrarem per anar al barri del Carme o Raval.Continuadament anirem a la Plaça de la Verge per veure la Seu.I per finalitzar el recorregut anirem a parar a la Plaça de l'Ajuntamen vora les 11:30h on acabarem tot el nostre recorregut per la València d'Estellés.(Al barranc del Carraixet no hi podrem anar,ja que esta a les afores de València.Apareix en un dels nostres poemes,pero no podrem anar-hi).
